Diuen que a vegades escriure va molt bé per a poder expressar el pes que un mateix porta amagat dins seu. Sempre he pensat que les paraules dites en veu alta se les endú el vent d'una manera extraordinàriament fàcil i gairebé sempre inevitable. I és per això que crec del cert que sovint ens caldria aturar-nos a escriure en un paper -o a qualsevol mena de suport físic-, per a ser capaços d'adonar-nos de la tan real -i a vegades crua- realitat que ens envolta. També és cert que vaig dir que en aquest espai no hi tenia cabuda cap mena de reflexió filosòfica.
Però avui faré una excepció. Una excepció que considero molt pertinent, doncs sovint molta gent oblida que abans que metges, advocats, mestres, científics, músics o periodistes, som i sempre serem per sobre de tot, persones.
Suposo que mai és massa, ni massa tard per poder expressar fins a quin punt trobem a faltar a una persona que ens manca. Una persona que, d'estar un vespre sopant alegrament amb tot un grup d'amics, l'endemà es lleva amb un dolor al pit que li arrenca la vida sense miraments.
Han passat quatre anys i mig des que el mar se'l va endur. I ho dic així, perquè en certa manera, crec que així va ser. A la Selva de Mar, al Port de la Selva, un lloc que -per tots els qui el coneixíem-, vulguem o no, tan pels bons com pels mals records, sempre serà màgic. I ara mateix em sento feliç de poder dir que cada racó que trepitjo d'aquestes terres de l'alt empordà em recorden a ell d'una manera més viva que mai. Perquè la vida és injusta. Però no hem d'oblidar que ho és per molta gent. I que malgrat el dolor i la buidor que representa la pèrdua d'algú estimat, cal seguir sempre mirant endavant. Recordant amb alegria i conservant de la manera més valuosa, tot allò que el fa present malgrat la seva abscència.
