Ens queda el teu mar...

Diuen que a vegades escriure va molt bé per a poder expressar el pes que un mateix porta amagat dins seu. Sempre he pensat que les paraules dites en veu alta se les endú el vent d'una manera extraordinàriament fàcil i gairebé sempre inevitable. I és per això que crec del cert que sovint ens caldria aturar-nos a escriure en un paper -o a qualsevol mena de suport físic-, per a ser capaços d'adonar-nos de la tan real -i a vegades crua- realitat que ens envolta. També és cert que vaig dir que en aquest espai no hi tenia cabuda cap mena de reflexió filosòfica. 

Però avui faré una excepció. Una excepció que considero molt pertinent, doncs sovint molta gent oblida que abans que metges, advocats, mestres, científics, músics o periodistes, som i sempre serem per sobre de tot, persones. 

Suposo que mai és massa, ni massa tard per poder expressar fins a quin punt trobem a faltar a una persona que ens manca. Una persona que, d'estar un vespre sopant alegrament amb tot un grup d'amics, l'endemà es lleva amb un dolor al pit que li arrenca la vida sense miraments.

Han passat quatre anys i mig des que el mar se'l va endur. I ho dic així, perquè en certa manera, crec que així va ser. A la Selva de Mar, al Port de la Selva, un lloc que -per tots els qui el coneixíem-, vulguem o no, tan pels bons com pels mals records, sempre serà màgic. I ara mateix em sento feliç de poder dir que cada racó que trepitjo d'aquestes terres de l'alt empordà em recorden a ell d'una manera més viva que mai. Perquè la vida és injusta. Però no hem d'oblidar que ho és per molta gent. I que malgrat el dolor i la buidor que representa la pèrdua d'algú estimat, cal seguir sempre mirant endavant. Recordant amb alegria i conservant de la manera més valuosa, tot allò que el fa present malgrat la seva abscència.

El fracàs del multiculturalisme: ficció o realitat?

Ja fa uns quants mesos que Angela Merkel va obrir un debat que va portar molt de ressò arreu d’Europa. Segons ella, “l’intent de crear una societat multicultural en la que tothom pugui conviure sense problemes és un fracàs absolut”. De fet, qui realment va originar aquesta polèmica va ser un exfuncionari del banc central alemany Thilo Sarrazin, que acusava en un llibre als immigrants musulmans de disminuir la inteligència de la societat germana. Però bé, deixant aquesta darrera qüestió a part, el que realment sobta és veure com, cada vegada són més els països europeus que s’han anat sumant a aquesta afirmació. Fa poc més de dos mesos, David Cameron, el primer ministre britànic, evidenciava el fracàs del multiculturalisme a Europa afirmant que el seu país havia d’abandonar-lo. El líder del Regne Unit assegurava que el govern no havia de donar suport als grups musulmans que visquessin al país, mentre aquests no acceptéssin valors britànics com ara la igualtat de sexes, la democràcia i la integració. Més endavant Nicolas Sarkozy, president de la repúbica francesa, s’afegia al debat afirmant que a totes les democràcies europees es mostrava una gran preocupació per l’identitat dels nouvinguts, deixant de banda la del propi país. La immigració de població musulmana a Europa ha anat creixent de manera substancial aquests darrers anys. Fins ara no havia estat una gran preocupació. L’adaptació d’aquests als diferents països, però, no ha estat com s’esperava. La greu crisi econòmica que està vivint europa actualment, a més a més, ha acabat d’alimentar el rebuig cap els immigrants per part de les poblacions locals. Aquest rebuig, i la radicalització de l’islamisme en segons quins sectors, és sembla ser el que ha fet que molts polítics hagin arribat a aquesta conclusió: el multiculturalisme és un fracàs. 

Arribats fins aquest punt jo mateixa em pregunto: I què esperaven? Consultant el diccionari llegeixo: “S’enten per multiculturalisme la coexistència de diferents cultures o realitats ètniques en una mateixa societat”. Fins aquí tot sembla molt clar. És completament lícit i fins i tot diria que bàsic demanar que hi hagi una tolerància envers els costums de l’altre grup social. És cert que cal preservar la diversitat cultural, doncs és en certa manera un element més de riquesa per les societats d’avui en dia. També és cert que no es pot fer així com així. S’han de crear unes polítiques específiques, que inclouen estatuts de caire legal i administratiu, per els membres de tal comunitat cultural, cosa que també comporta actuacions per evitar-ne la discriminació o l’exclusió. Vist des de fora doncs, el multiculturalisme sí que fomenta la coexistència de diferents cultures dins d’una mateixa societat, però queda clar que no assegura que hi hagi una interacció real entre les diferents parts. Vet aquí l’error principal que crec que s’ha comès fins ara. 

Considero que darrerament hi ha hagut una confusió de termes per part de les democràcies occidentals. El multiculturalisme en sí com a realitat, no ha fracassat, doncs fins ara i des de fa molts anys Europa ha estat capaç de “coexistir” amb una comunitat tan diferent -quant a valors i cultura- com és la musulmana, sense gaires problemes. Això sí, el fet que un país rebi individus que no només no comparteixen la mateixa cultura, sinó que porten la del seu propi país establint una coexistència en certa manera forçada, pot acabar provocant un problema com el que ara mateix es troba a l’ordre del dia a la majoria de països europeus: la confrontació cultural. És inútil parlar del fracàs del multiculturalisme, doncs aquest, ara més que mai i ja des de fa temps, és present a les societats europees. O és que potser a Europa -i per no dir a la resta del món- encara existeix algún país en el qual la seva població en sigui 100% originària? Que jo sapiga no. Per tant, m’atreveixo a dir que el que realment ha fracassat -i aquest és l’error principal que esmentava al principi- és la capacitat dels polítics de gestionar i establir les normes bàsiques d’integració i d’una coexistència cívica comuna. 
Integració, vet aquí la pedra angular d’aquest debat. La seva mala aplicació, o potser més aviat la seva mala definició per part dels governs és el que ha portat el que anteriorment denominàvem com a confrontació cultural. La creació de ghettos a les ciutats, la segregació, la pobresa i la marginació d’aquest col·lectiu musulmà són problemes que malauradament sempre han estat presents. Com deia abans, però, la crisi econòmica actual ha estat l’agravant de tota aquesta situació. L’augment de l’atur i les retallades en els serveis i ajuts socials estant passant molta factura a aquesta convivència. D’aquí han derivat problemes com la desigualtat d’oportunitats. Fins ara un immigrant disposava de totes les facilitats per a poder integrar-se en la societat. Ara, però, es troben amb cada cop més impediments, doncs cada cop hi ha més casos en què la població local es troba en la mateixa situació de pobresa. Aquest fet no ha estat ben rebut per part d’aquest col·lectiu, associant aquesta desigualtat d’oportunitats a un acte discriminatori, quan en el fons no ho és. La polèmica és la següent: és cert que cal oferir ajuts a tots aquells que ho necessitin. És completament cert que un immigrant ha de tenir els mateixos drets que la resta de ciutadans d’un país. Però, en un context de greu crisi econòmica, fins a quin punt s’ha de donar prioritat en ajudes a una familia d’immigrants, quan una altra orginària del país es troba en la mateixa situació - o fins i tot pitjor en molts casos -. 
Aquest problema s’ha anat estenent arreu d’Europa. Països que fins ara tenien polítiques que afavorien de manera especial a aquesta immigració s’han trobat amb nombrosos problemes. Ara, de sobte, tots els països es posen d’acord amb que cal frenar aquesta onada d’immigració, tancar les fronteres i repatriar a tots aquells que representin una càrrega per l’economia del país. Com sempre, una demostració més de la gran capacitat de reacció dels polítics, massa acostumats a que res se'ls giri en contra.

Demagògia

L'altre dia després de veure el telenotícies vespre, vaig tenir curiositat per veure si algún polític em delectava amb un nou anunci de propaganda electoral. La meva sorpresa va ser majúscula quan em vaig topar amb això. He de reconèixer que -deixant de banda el seu contingut polític ideològic-, la qualitat d'alguns espots d'aquest any ha estat més que notable. Sense anar més lluny, el del senyor Ricard Gomà és digne d'un resum d'aquelles grans obres documentals sobre algún crim de guerra en el qual ell n'és sense dubte el protagonista salvador de la humanitat. L'alcalde Jordi Hereu també ha demostrat emplear-s'hi a fons, fins el punt de voler tocar la fibra als barcelonins amb un documental força conmovedor. Altres espots sorprenents com el del PxC m'abstinc de comentar-los, doncs em sembla que en aquest cas, el perfil polític -entès com algú amb  uns principis i uns valors per a fer política amb l'objectiu de representar la societat- brilla sobretot per la seva abscència.

Queden exactament quatre dies per les municipals del 22-M. Unes eleccions que a tot Catalunya, i particularment a Barcelona, han donat corda a tot un seguit de polèmiques. Armes com la demagògia s'havien fet servir en comptades ocasions en política, ara però sembla que s'ha ancorat definitivament en els discursos dels seus representants. Picabaralles constants entre les dues forces principals poden semblar del tot lícites en un principi, doncs les diferències sempre hi són. Però haver de recórrer a treure els draps bruts del rival per a fer campanya considero que ja és del tot lamentable. Jo no sé si sóc l'unica que ho pensa, però no em negareu que més que una campanya electoral per a vendre's com el millor candidat, darrerament el panorama polític sembla més aviat un galliner on tothom lluita per ser el gall mes fort. On és la voluntat de representar un col·lectiu, més enllà d'un mateix? On han anat a parar els valors i els principis? El més curiós és que sembla que ningú se'n adoni. Com diu el mestre Joan Tardà en versió APM!: Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Carta de presentació

Estimats lectors, 

Com bé indica el titular d'aquest nou bloc, aquest espai no té altra funció que la d'encabir el que venen a ser les meves reflexions, impressions o el meu punt de vista -digueu-li com vulgueu- sobre el món i la realitat que ens envolta. Ara que hi penso, el títol "Una finestra al món actual", pot arribar a confondre alguns lectors amb aspiracions o inquietuds filosòfiques. Un altre factor de confusió podria ser el fet de qualificar els meus escrits com a "reflexions". Qui sap, potser ara esperen que els pugui donar resposta a tots els dubtes existencials que es plantejaven i que fins ara no havien pogut resoldre. 

Sento decepcionar al personal, però he de dir que en qüestió de tenir dubtes, sóc encara millor que el mestre Mourinho, considerat un veterà en la matèria amb els seus "Porqué?". Així doncs, que quedi ben clar que aquesta no és la meva intenció. Filosofar no m'ha agradat mai, i de fet potser és per això que vaig decidir presentar-me a l'assignatura d'història quan em va tocar fer l'examen de selectivitat. Fora bromes, no me'n penedeixo gens. És més, puc dir que me'n vaig sortir força bé. 

Tornant al tema d'abans, el que us vull dir és que jo sóc d'aquelles persones que es miren les coses que passen des d'un racó per després, en funció del grau d'atenció que m'hagin causat, plantejar-les en un paper i opinar. Dic opinar, que no és altra cosa que criticar -sigui constructivament o destructivament- o bé "despotricar" en el pitjor dels casos. O fins i tot d'instal·lar la paradeta amb la vitrina i les espelmes imitant un santuari, en el millor dels casos. Tot depèn del què, del com i des d'on es mirin les coses. 

Política, societat, cultura o bé esports, tan se val. De fet, la temàtica no és el que més m'importa. Tot i que és cert que arribarà un punt que no podré amagar la meva debilitat cap a tot allò que faci referència a Catalunya o al Barça. 

Bé, no m'estendré més perquè no vull que m'avorriu abans d'hora. Només em queda, estimats lectors, donar-vos la benvinguda al que anomeno el meu espai. En definitiva, la meva finestra al món actual. 

Molt cordialment, 

Jo.