El fracàs del multiculturalisme: ficció o realitat?

Ja fa uns quants mesos que Angela Merkel va obrir un debat que va portar molt de ressò arreu d’Europa. Segons ella, “l’intent de crear una societat multicultural en la que tothom pugui conviure sense problemes és un fracàs absolut”. De fet, qui realment va originar aquesta polèmica va ser un exfuncionari del banc central alemany Thilo Sarrazin, que acusava en un llibre als immigrants musulmans de disminuir la inteligència de la societat germana. Però bé, deixant aquesta darrera qüestió a part, el que realment sobta és veure com, cada vegada són més els països europeus que s’han anat sumant a aquesta afirmació. Fa poc més de dos mesos, David Cameron, el primer ministre britànic, evidenciava el fracàs del multiculturalisme a Europa afirmant que el seu país havia d’abandonar-lo. El líder del Regne Unit assegurava que el govern no havia de donar suport als grups musulmans que visquessin al país, mentre aquests no acceptéssin valors britànics com ara la igualtat de sexes, la democràcia i la integració. Més endavant Nicolas Sarkozy, president de la repúbica francesa, s’afegia al debat afirmant que a totes les democràcies europees es mostrava una gran preocupació per l’identitat dels nouvinguts, deixant de banda la del propi país. La immigració de població musulmana a Europa ha anat creixent de manera substancial aquests darrers anys. Fins ara no havia estat una gran preocupació. L’adaptació d’aquests als diferents països, però, no ha estat com s’esperava. La greu crisi econòmica que està vivint europa actualment, a més a més, ha acabat d’alimentar el rebuig cap els immigrants per part de les poblacions locals. Aquest rebuig, i la radicalització de l’islamisme en segons quins sectors, és sembla ser el que ha fet que molts polítics hagin arribat a aquesta conclusió: el multiculturalisme és un fracàs. 

Arribats fins aquest punt jo mateixa em pregunto: I què esperaven? Consultant el diccionari llegeixo: “S’enten per multiculturalisme la coexistència de diferents cultures o realitats ètniques en una mateixa societat”. Fins aquí tot sembla molt clar. És completament lícit i fins i tot diria que bàsic demanar que hi hagi una tolerància envers els costums de l’altre grup social. És cert que cal preservar la diversitat cultural, doncs és en certa manera un element més de riquesa per les societats d’avui en dia. També és cert que no es pot fer així com així. S’han de crear unes polítiques específiques, que inclouen estatuts de caire legal i administratiu, per els membres de tal comunitat cultural, cosa que també comporta actuacions per evitar-ne la discriminació o l’exclusió. Vist des de fora doncs, el multiculturalisme sí que fomenta la coexistència de diferents cultures dins d’una mateixa societat, però queda clar que no assegura que hi hagi una interacció real entre les diferents parts. Vet aquí l’error principal que crec que s’ha comès fins ara. 

Considero que darrerament hi ha hagut una confusió de termes per part de les democràcies occidentals. El multiculturalisme en sí com a realitat, no ha fracassat, doncs fins ara i des de fa molts anys Europa ha estat capaç de “coexistir” amb una comunitat tan diferent -quant a valors i cultura- com és la musulmana, sense gaires problemes. Això sí, el fet que un país rebi individus que no només no comparteixen la mateixa cultura, sinó que porten la del seu propi país establint una coexistència en certa manera forçada, pot acabar provocant un problema com el que ara mateix es troba a l’ordre del dia a la majoria de països europeus: la confrontació cultural. És inútil parlar del fracàs del multiculturalisme, doncs aquest, ara més que mai i ja des de fa temps, és present a les societats europees. O és que potser a Europa -i per no dir a la resta del món- encara existeix algún país en el qual la seva població en sigui 100% originària? Que jo sapiga no. Per tant, m’atreveixo a dir que el que realment ha fracassat -i aquest és l’error principal que esmentava al principi- és la capacitat dels polítics de gestionar i establir les normes bàsiques d’integració i d’una coexistència cívica comuna. 
Integració, vet aquí la pedra angular d’aquest debat. La seva mala aplicació, o potser més aviat la seva mala definició per part dels governs és el que ha portat el que anteriorment denominàvem com a confrontació cultural. La creació de ghettos a les ciutats, la segregació, la pobresa i la marginació d’aquest col·lectiu musulmà són problemes que malauradament sempre han estat presents. Com deia abans, però, la crisi econòmica actual ha estat l’agravant de tota aquesta situació. L’augment de l’atur i les retallades en els serveis i ajuts socials estant passant molta factura a aquesta convivència. D’aquí han derivat problemes com la desigualtat d’oportunitats. Fins ara un immigrant disposava de totes les facilitats per a poder integrar-se en la societat. Ara, però, es troben amb cada cop més impediments, doncs cada cop hi ha més casos en què la població local es troba en la mateixa situació de pobresa. Aquest fet no ha estat ben rebut per part d’aquest col·lectiu, associant aquesta desigualtat d’oportunitats a un acte discriminatori, quan en el fons no ho és. La polèmica és la següent: és cert que cal oferir ajuts a tots aquells que ho necessitin. És completament cert que un immigrant ha de tenir els mateixos drets que la resta de ciutadans d’un país. Però, en un context de greu crisi econòmica, fins a quin punt s’ha de donar prioritat en ajudes a una familia d’immigrants, quan una altra orginària del país es troba en la mateixa situació - o fins i tot pitjor en molts casos -. 
Aquest problema s’ha anat estenent arreu d’Europa. Països que fins ara tenien polítiques que afavorien de manera especial a aquesta immigració s’han trobat amb nombrosos problemes. Ara, de sobte, tots els països es posen d’acord amb que cal frenar aquesta onada d’immigració, tancar les fronteres i repatriar a tots aquells que representin una càrrega per l’economia del país. Com sempre, una demostració més de la gran capacitat de reacció dels polítics, massa acostumats a que res se'ls giri en contra.